En l’edició de 2023 s’ha plantejat un format breu de l’esdeveniment, per tal d’adaptar-se a la nova periodicitat de Forma. Espais d’Art Contemporani que passa a ser bianual.
Per aquesta tercera edició i primera del format singular, es proposa un esdeveniment de cap de setmana, començant el divendres 6 d’octubre a la tarda i finalitzant el diumenge dia 8 d’octubre a migdia.
Per a emmarcar aquest format breu en el context de la convocatòria, s’ha optat per convidar un dels artistes o col·lectius seleccionats en alguna de les edicions anteriors, i fer una proposta conjunta amb el comissariat i l’organització treballant a partir de la conceptualització de l’edició anterior.
Balaguer, ciutat de memòria
La Història és una invenció, i la realitat ens subministra els elements d’aquesta invenció, però és una invenció arbitrària.
Hans M. Enzensberger
En aquest sentit, s’ha optat per convidar el col·lectiu MITO, format per Joan Deulofeu, Quim Bonastra i Enrique Baeza, els qual van participar en l’edició 2022 amb la proposta Monument, la qual estava situada al passeig de l’Estació. La seva proposta qüestionava el concepte de monument com a dipositari a l’espai públic de la memòria col·lectiva.
Mito plantejava amb l’obra Monument que per ser funcionals, els monuments han de ser parcials, purs i simples. Parcials, en el sentit que solen representar la parcialitat d’una majoria hegemònica; purs, perquè intenten presentar sense cap mescla allò que rememoren, i simples, perquè el missatge que transmeten ha de tenir el mínim de matisos possible.
A partir del treball amb lemes revolucionaris, amb Monument els artistes s’enfrontaven a una disjuntiva: la creació d’una memòria col·lectiva de les lluites, capturada i fagocitada per part dels mercats i els poders polítics, o la desactivació de la parcialitat, simplicitat i puresa del concepte monument. En aquest sentit, l’obra Monument era un antimonument, que a partir de la lliure interacció del públic amb la instal·lació, tenia com a finalitat formar noves aliances, noves relacions i noves subjectivitats.
Is Memory an Algorithm?
“El problema és que els mitjans amalgamin i converteixin en farinetes informes la realitat, la ficció, el fonamental, el secundari, el divertiment i la reflexió.”
Jean Renoir
En temps de Ronaldo i Georgina, Mark Zuckerberg i Elon Musk, l’excés alimenta i devora. Pot ser que l’excés d’informació es converteixi en excés de propaganda i pot ser que el disc dur del ciutadà mitjà col·lapsi. Llavors, potser entén que el canvi climàtic és una faula, que les vacunes són verí, que no hi ha un sol científic pur de cor i que Trump va intentar morir per nosaltres en el Capitoli.
Si Gabriel García Márquez deia, al segle passat, que recordar és inventar, nosaltres ens preguntem avui si la memòria és un algoritme. Encara podem inventar? Tenim aquest marge? Tenim, encara, potestat sobre la nostra memòria?
Invasió de propaganda a vegades opaca, a vegades translúcida, que es cola per uns nervis invisibles que, com en els dispositius més llaminers, no pots extirpar sense destruir el sistema.
Els nostres cossos són penetrats constantment per indiscrets pop-ups que colonitzen la realitat.
Cossos profanats per jingles, notificacions, alarmes, i il·lusions òptiques.
Abús i més abús.
Tentacles digitals que s’introdueixen a través de tots els USB del nostre cos. Veus Aracnoides de color fluor que es colen a qualsevol hora en la nostra intimitat.
Saps com funciona una planta de tele-operadores?
Is memory an Algorithm?
La memòria és una càpsula de Nespresso.
I ja que el canvi climàtic no existeix i que els científics són substituïts per youtubers en sentit estricte, ocupem-nos de terratrèmols, inundacions i huracans digitals. No hi ha res a arreglar a fora.
I com cony faig memòria ara?
Com retinc el més immediat?
Dory, puc ser redactor, cronista o lletrat de la meva història?
Ja no puc ni mentir.
Ho fa algú altre per mi.
