Espais de memòria i no-llocs
Fins havent acabat la Segona Guerra Mundial les societats democràtiques no van poder posar de manifest la necessitat de conèixer la veritat històrica. La democràcia va posar sobre la taula el dret de les persones de saber, conèixer i de donar a conèixer la seva història. Walter Benjamin reflexionà entorn a aquesta qüestió, davant un present caracteritzat per la sobreinformació i per la impossibilitat de les societats occidentals de reflexionar sobre el passat. A més, emprà el concepte Jetztzeit per a referir-se al present com un temps fora de la història, davant la dificultat d’historiar-lo.
A Los abusos de la memoria, Tzvetan Todorov cita a Himmler quan aquest al procés judicial de Nuremberg es refereix a la solució final. En aquest cas, el nazisme pugnà per aniquilar el record de les seves víctimes. I ho féu no només al incinerar els seus cossos per eliminar-ne qualsevol rastre; sinó també al desprendre-les de la seva identitat, la seva cultura i finalment de la seva memòria. Així, les societats actuals som hereves del segle XX, un període marcat per la constatació que els règims totalitaris són capaços de concebre la supressió de la memòria com un factor determinant i essencial per al domini.
Ara bé, a pesar de la importància de preservar la memòria quan els pobles viuen fets tràgics, cal tenir en compte també la diferenciació que fa Paul Ricoeur: la memòria no té com a contrapunt l’oblit. El que cal contrastar són les idees de conservació i supressió. Seguint aquesta idea, Tzvetan Todorov també planteja la necessitat d’entendre la memòria com un procés de selecció, i no únicament com el fet de conservar la informació. Així, apunta que al nazisme o a l’estalinisme no se’ls ha de retreure el fet de seleccionar la informació, sinó que es creguéssin amb el dret de controlar la selecció d’allò que cal conservar en la memòria.
Tenim memòria com a poble, com a col·lectivitat.
Però, quins criteris es marquen per saber allò que cal conservar? Com podem extreure una lliçó exemplificant del passat per a superar-lo?
La memòria històrica ha de partir de múltiples relats col·lectius i a partir d’aquests poder elaborar un relat col·lectiu fidedigne, que ens permeti comprendre els fets passats i extreure’n els reptes de futur als quals ens enfrontem com a societat.
La recuperació del passat es preveu indispensable; els usos que fem de la memòria històrica ens defineixen com a societat. Theodor Adorno i Max Horkheimer, en la seva obra Dialèctica de la Il·lustració, formulen: No es tracta de conservar el passat, sinó de complir les seves esperances. Per tant, caldrà cercar aquest relat col·lectiu, aquesta veu silenciada dels que ja no hi són i van patir la barbàrie, la violència i la indiscriminació. Però cal cercar-lo com a memòria de tot un poble, basada en l’aprenentatge del passat per a la comprensió del present i així poder-nos enfrontar al futur, tenint en compte els errors històrics i alhora les esperances dipositades en l’esdevenidor.
Artistes
CHEMA RODRÍGUEZ
(Córdova, 1988)
El seu treball gira al voltant de l’escenogràfic, això el porta a treballar en una varietat de formats, incloent-hi la fotografia, l’escultura i la instal·lació. A la seva obra examina la intervenció humana a partir de la substància, els aspectes fenomenològics i semiològics, considerant aquests processos com una investigació contínua més que una obra finalitzada. Busca constantment eines per manifestar materialment les seues idees i dur a terme una constant resignificació i qüestionament de les imatges. Encara que el seu enfocament multidisciplinari pot semblar fragmentat, aquesta diversitat revela una unitat a la seva feina, reflectint una conducta cultural en un sostingut debat amb si mateix sobre la nostra percepció del món.
Ha realitzat residències a la XIII Trobada d’Artistes Novos, organitzada per Rafael Doctor; a Artist in residence program at Rui Soares Costa´s studio becada per la Col·lecció Chambao de Lisboa, i al II Programa de Residències MAC Florencio De la Fuente. Quant a les exposicions en les que ha participat, destaca Fría piedra en suave carne i Estampa Contemporary Art Fair amb la Galeria Isabel Hurley; En todo lugar memoria y deseo, al Centro de Arte Rafael Botí; Fetiches, amb la Colección Artillería en Palacio Almudí; Hybrid Art Fair amb Digood Collection; Ousía a la Galería Espacio Lavadero; Las palabras del agua a Caballerizas del Castillo de Iznájar; i Mañana será otro día a la Galería Modus Operandi.
La seva obra es troba en col·leccions com Col·lecció Chambao, Col·lecció Aldebarán, Digood Collection, Col·lecció Salmaia d’Art, MAC Florencio De la Fuente, o Col·lecció Artilleria, entre altres col·leccions particulars a nivell europeu i americà.
JOAN PALLÉ
(Lleida, 1989)
Viu i treballa a Barcelona. És graduat en Belles Arts (2017) per la Universitat de Barcelona, i té un màster en Art a FHNW, HGK, Basilea.
L’any 2017 va ser artista resident del programa SAC-FIC a Barcelona, i durant els últims anys ha rebut la beca de residència del Centre d’Art la Panera de Lleida, en col·laboració amb el Centre d’Art i Natura de Farrera i el CDAN. La beca de residència d’Art3, en col·laboració amb Homesessions. També ha participat d’una beca de recerca artística de la Sala d’Art Jove, en col·laboració amb el MACBA.
Pallé ha realitzat exposicions individuals a la Galeria ADN a Barcelona, la Fundació Arranz Bravo de l’Hospitalet, la sala gòtica de l’IEI de Lleida i a Art 3 de Valence, a França. El seu treball ha estat exposat en centres d’art, com Fabra i Coats de Barcelona, la Kunsthaus Baselland, Mutenz, a Suïssa, o el Centre d’Art la Panera de Lleida.
MARTA AZPARREN
(Santa Cruz de Tenerife, 1968)
Artista visual. El seu treball proposa una metareflexió sobre l’activitat artística amb especial atenció a les connexions entre creadora, espectadora, obra i maquinària interna de la mediació, producció i exhibició. La mirada es dirigeix a més cap al no visual en el visual, allò que tendeix a desaparèixer. Les seves propostes audiovisuals tendeixen cap al cinema expandit, l’edició en viu, l’spoken cinema o la videoinstal·lació.
Llicenciada en Belles Arts per la Universitat Complutense de Madrid i màster en Estudis de Cinema i Audiovisual Contemporani a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Becària resident a l’Acadèmia d’Espanya a Roma 2022. La seva obra es mou entre el cinema experimental, les arts vives i el dibuix. Les seves peces s’han mostrat a Cineteca Matadero, Museo CA2M, Festival Domingo de La Casa Encendida, Xcèntric CCCB, La Capella, Círculo de Bellas Artes, Acadèmia d’Espanya a Roma, Arts Santa Mònica, Festival de Otoño, Triennale di Milano, Werkleitz-Centre for Media Art, Centre Cultural Espanyol a Mèxic, Art Beijing i els festivals LOOP, Festival de Cine de Madrid, New Media Film, DFA’s Dance on Camera de NY, Videoformes Kassel Dokfest, Strangloscope, CineToro, Les Instants Vidéo o Zebra Poetry Film.
Des d’octubre de 2023 és artista investigadora resident al Multisensory Research Group de la Universitat Pompeu Fabra, amb el projecte «Epojé. Grau zero de la imatge». També ha publicat l’assaig Cine ciego. Detener el flujo de las imágenes, sobre el cinema monocrom i les imatges sense imatge, a Libros de la Resistencia.
MARTA BISBAL TORRES
(Mollerussa, 1974)
És artista visual. Els seus projectes es desenvolupen a través de diferents mitjans, com la instal·lació, la fotografia, el vídeo, el cinema i l’acció performativa. Aquests proposen una exploració de l’espai, el temps, la memòria i les diferents formes de representar-los i habitar-los, tot qüestionant la percepció i el mateix acte de mirar.
Ha mostrat els seus treballs en diverses exposicions individuals, entre d’altres, a Can Manyé (Alella, 2022), Roca Umbert Fàbrica de les Arts (Granollers, 2020), Lo Pardal (Agramunt, 2019), Museu Abelló (Mollet del Vallès, 2017), Sala Kursala (Cadis, 2016), Centre Cívic Pati Llimona (Barcelona, 2016) i Institut d’Estudis Ilerdencs (Lleida, 2014). També ha participat en exposicions col·lectives a Fotonoviembre (Tenerife, 2023), Centre d’Art La Panera (Lleida, 2023), Centro Párraga (Múrcia, 2021), Sala Muncunill (Terrassa, 2018), Panoràmic (Granollers, 2017), Embarrat (Tàrrega, 2017), Scan Full Contact i Scan Photobooks (Tarragona, 2016) i Casa Esperança (Braga, 2016), entre d’altres.
NÚRIA BENET
(Sant Cugat del Vallès, 1970)
És artista i llicenciada en Ciències Econòmiques per la UAB. Entén el seu treball artístic com a generador de coneixement, i està íntimament lligat als processos de recerca i experimentació tant a nivell material, com conceptual i teòric. Els seus darrers treballs estan centrats en la investigació de la construcció de l’imaginari social sobre les dones al llarg de la història, ple d’estereotips i mites. Aquesta recerca l’ha portat a treballar sobre la figura de la dona i en particular sobre aquelles estructures de poder, que utilitzant eines diferents en funció de l’època, sempre han estat enfocades a invisibilitzar-les i a ocultar un mon més feminitzat.
Des de l’any 2015 és responsable de formació dels Centres d’Arts Visuals de Sant Cugat del Vallès, treball que compagina amb el desenvolupament del seu projecte artístic personal. Formada en diverses disciplines artístiques: art tèxtil: tapis i brodat, ceràmica, gravat, dibuix i pintura, cursos teòrics d’art contemporani, i diversos cursos d’escriptura creativa. És membre del Col·lectiu ARPA d’artistes tèxtils, i sòciaAmiga de La Bonne.
Aquest 2024 ha exposat “Cuidadito que pincho” a l’Arxiu Nacional de Catalunya i coproduïda per La Bonne, així com la publicació del projecte, editada per l’Arxiu Nacional. Recentment ha estat Finalista amb un accèssit a la Biennal d’Arts Visuals Ricard Camí, Fundació Antigues Caixes Catalanes; ha obtingut una beca d’investigació de la Fundació MACBA; i ha exposat de forma individual “A single thread”, al Museu Tèxtil de Terrassa. Ha obtingut una Menció d’honor a la XI Biennal d’art de Riudebitlles, i ha estat seleccionada a la I Biennal d’art tèxtil contemporani d’Elx. També ha estat preseleccionada en la convocatòria Temporals 2023 de l’Ajuntament de Barcelona, i seleccionada als Premis FAD d’Art al 2021. El seu projecte “Dones impertinents” va estar seleccionat i guardonat per las Mujeres en las Artes Visuales (MAV), i va obtenir la subvenció Terrassa CREA 2021 amb la que en va desenvolupar una segona fase d’aquest projecte en col·laboració amb el Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa.
SILVANA SOLIVELLA
(Ginebra, Suïssa, 1964)
Actualment viu i treballa entre Lausana i Alacant.
Artista visual graduada en Belles Arts per la facultat de Sant Carles de València, en l’especialitat de pintura. Va completar la seva formació en diferents tallers col·lectius de gravat, enquadernació, ceràmica i restauració, alhora que duu a terme la seva investigació personal en el seu propi estudi on desenvolupa la seva tasca creativa.
La seva obra se centra en l’experimentació a partir del registre documental i el concepte de fragilitat i identitat. Per això utilitza la instal·lació com a dispositiu artisticoarqueològic vinculat a qüestions socials i ecològiques: un corpus d’obra imbricat en les seves pròpies experiències vitals, en què apareix recurrentment el pas del temps, la memòria i l’exili. Apel·la a tècniques artesanals i a elements inherents al paisatge com sediments, restes, sal i fang.
Solivella forma part de l’Associació VISARTE (Associació d’Artistes Visuals Suïssos) i ha exposat en nombroses mostres internacionals individuals i col·lectives, tant a Suïssa com en altres països europeus. Al llarg de la seva trajectòria, el seu treball ha estat reconegut amb premis d’arts plàstiques, beques i mecenatges, així com participacions a residències i col·laboracions amb altres creatius.
SÍLVIA ISACH
(Sant Pere de Riudebitlles, 1986)
Sílvia Isach Saumell, també coneguda pel nom artístic de Sínoca, és artista visual i fotògrafa, llicenciada en Belles Arts en l’especialitat d’Imatge per la Universitat de Barcelona i Postgrau en Fotografia Documental per l’IEFC.
Amb una mirada compromesa, la seva obra parteix de pròpies experiències i reflexions de caire social abordant-ne allò intrínsec amb una presència constant del simbolisme i mitjançant una narrativa evocadora. L’arquitectura i l’humanisme, la dimensió emocional de l’ésser humà, són els protagonistes del seu treball artístic.
Ha realitzat exposicions individuals així com participat en exposicions col·lectives en biennals i festivals nacionals i internacionals. En reconeixement a la seva obra, el 2023 va estar guardonada amb el LUX Or en fotografia documental als Premis LUX de Fotografia Professional d’Espanya i amb el tercer premi al Schlosslichtspiele Karlsruhe (Alemanya). El 2017 va ser la guanyadora del Lumen Sitges (Catalunya); el 2015 va rebre el segon premi al Festival of Lights de Berlín (Alemanya); el 2012 el 1r premi a la Battle VJ de La Novela Festival de Toulouse (França), entre altres nominacions.
SISMO és un taller creatiu que neix de la unió de dos arquitectes i artistes, Romina Dolonguevich (Mendoza, Argentina, 1989) i Miquel Mercè (Escaldes – Engordany, Andorra, 1982) a partir d’una inquietud compartida de tenir la voluntat de portar cap a l’artístic les seves reflexions sobre l’arquitectura, l’urbanisme i la interacció de les persones en els espais. Així, Sismo es caracteritza per un llenguatge interdisciplinari, que abasta des d’instal·lacions artístiques, espais efímers, actuacions urbanes o fotografia. Les seves propostes creen espais que conviden a la reflexió i la participació activa, i busquen generar experiències sensorials i emocionals en els espectadors, fent-los partícips de l’obra i convidant-los a repensar la seva relació amb l’entorn que els envolta, l’espai, l’arquitectura i l’urbanisme. Cada projecte és únic, i s’hi utilitzen materials i tècniques diverses, per tal de donar vida a les seves idees.
