Artistes i projectes participants

Sala temporal Museu de la Noguera
SÍLVIA ISACH, REWIND

La instal·lació de vídeo mapping Rewind de Sílvia Isach reflexiona sobre aspectes desfavorables de la globalització en el camp econòmic, polític, tecnològic, cultural i ecològic. L’obra planteja qüestions com l’impacte del capitalisme en les societats actuals, els desequilibris econòmics i socials, l’explotació dels recursos naturals, el consum desmesurat, els problemes mediambientals, i convida a prendre consciència i recuperar allò essencial.

Formalment aquesta peça combina arts tradicionals com el dibuix i la pintura, amb tecnologia artística digital, com la projecció de vídeo mapping. Les il·lustracions realitzades amb color negre es contraposen a la llum del projector, combinant ambdós elements formals per a fer referència a les qüestions conceptuals de fons.

La Reguereta
MARTA MORAN I ROMINA DOLONGUEVICH, FER SAFAREIG

Al llarg del temps, els safareigs públics han tingut un paper essencial com a espai de trobada de les dones, de socialització i de memòria col·lectiva femenina. Amb aquesta instal·lació artística, Marta Moran i Romina Dolonguevich pretenen posar en valor l’espai patrimonial del safareig de la Reguereta, i a través del color i l’aigua fer visible aquest espai de trobada, de posada en comú de la vida de les dones de la ciutat.

Per tant, el projecte Fer safareig parteix de la voluntat de revisar aquests espais eminentment femenins com els safareigs, on forçosament les dones havien de rentar la roba. Aquests llocs són alhora testimonis de com la comunicació en les ciutats ha canviat, podent reflexionar sobre si avui disposem de llocs de trobada com aquests o si han donat pas a altres formes de relacionar-nos en l’espai públic.

Zona del riu propera al pont de Sant Miquel
ELETRES STUDIO, REFLEJOS DE UNA NUEVA CIUDAD

Reflejos de una nueva ciudad és un projecte lumínic que submergeix a l’espectador en una atmosfera artificial de llum. Aquesta instal·lació està composta per diversos elements flotants, a mode d’estrelles en ingravidesa, que ocupen l’espai proper al pont de Sant Miquel.

La conjunció dels elements lumínics, l’espai natural del riu i l’arquitectura, pretén generar un espai de ficció capaç d’alterar-ne la percepció. El riu com a espai de natura a la ciutat pren tot el protagonisme, que a més d’albergar els elements formals, esdevé un element més de la instal·lació a través del reflex de la llum a l’aigua.

Església del Miracle
MARCO MOREIRA, RELIGARE

En la instal·lació Religare, Marco Moreira ha dut a terme una acció prèvia en la qual les petjades de les persones que han visitat l’església o assistit a missa han quedat fixades amb grafit en dos llenços blancs, col·locats al passadís central de la nau. Posteriorment aquests s’han fixat en un marc en forma de creu que s’ha penjat a la façana de l’edifici. Amb aquesta proposta, Marco Moreira explora els límits del dibuix i les seves fronteres, utilitzant una eina tridimensional per activar el dibuix. En aquest sentit, allò col·lectiu ha esdevingut una forma per a reflexionar sobre les condicions del lloc on es duen a terme relacions socials, i en aquest cas en un espai de culte.

Així, a través d’aquesta instal·lació es materialitzen conceptes com la intuïció, la intel·lecció, la interactivitat, el temps o l’espai, reconextualitzant-los en un objecte que usa el dibuix com a llenguatge formal.

Claustre de Sant Domènec
MIQUEL MERCE, COMPLEXCIUTAT

Amb la proposta Complexciutat, Miquel Merce confronta l’espectador amb la realitat urbana de les grans ciutats, mostrant imatges reals sense retocs ni dobles exposicions d’aparadors, vitrines de botigues i espais comercials en fotografies de gran format.

Els baixos dels edificis han esdevingut principalment reclam per al consum, perdent l’essència dels antics comerços i traspassant les fronteres físiques de la mateixa arquitectura. Aquesta sèrie de fotografies pretén fer evident aquesta complexitat, la dualitat -i alhora confrontació- entre interior i exterior, entre espai públic i espai privat; i a través del vidre com a element formal fer visible com aquests es barregen, se separen i se superposen.

La ubicació al claustre de Sant Domènec esdevé també motiu per a la reflexió, ja que mostra aquesta contraposició entre imatges d’espais globalitzats i un espai d’identitat local, històrica i patrimonial.

RAÚL GANDOLFO, NO TENGO PERRO

La proposta No tengo perro de Raúl Gandolfo / Rosh:. parteix d’una acció prèvia de l’artista, en la que ha realizat una deriva per la ciutat de Balaguer, perdent-se pels seus carrers i voltants, documentant aquells racons, situacions o objectes que habitualment no estan en el punt de mira per a la majoria de la ciutadania. Posteriorment l’artista, amb tot el material recopilat, ha realizat una instal·lació a través de la qual els espectadors podran aproximar-se a aquestes realitats negades, convidant a reflexionar entorn a tot allò que podem trobar al deambular per una ciutat.

Per tant, No tengo perro esdevé una petita guia de passejos urbans sobre els espais als marges, aquells que passen desapercebuts però que son part inherent de les nostres urbs.

Passarel·la nova
MARIA MONSENY, TIGES

El projecte Tiges de Maria Monseny parteix de la cocreació d’una instal·lació de grans dimensions, realitzada a partir de matèria vegetal provinent de l’entorn de producció.

La voluntat de la proposta és mostrar els discursos contemporanis i globalitzats des d’una perspectiva perifèrica. Igualment, la creació en comunitat és una eina a partir de la qual l’artista pretén mostrar l’expressió artística de les idees perifèriques, des dels plantejaments que forçosament sorgeixen arran de residir en zones o poblacions rurals, allunyades dels grans espais urbans.

La ubicació de la instal·lació forma part de la pròpia peça, ja que contribueix a generar una experiència que apel·la als sentits de la vista, l’olfacte i l’oïda.

Plaça del Morter
DANIELA GUARDIA, MIRALLS TRENCATS

La instal·lació Miralls Trencats de Daniela Guardia parteix del mirall com a element formal i conceptual.

Els miralls juguen amb la realitat, la mostren però la capgiren sense alterar-ne l’aparença. En aquest cas l’artista ens confronta a dos grans miralls situats a terra, l’un sencer i l’altre trencat. Ens proposa així dos atansaments diferents a les imatges que produeixen els miralls: unes aparentment reals, i unes de distorsionades per la pròpia trencadissa del vidre. Aquests reflexes, que seran propis de cada transeünt però al mateix temps comuns per a totes les persones, poden generar múltiples lectures, entenent els miralls com a metàfora d’allò que som com a societat i com a individus.

El mirall és al mateix temps un element fràgil, i a través de la trencadissa es pot veure com allò real també es fragmenta, s’esbocina donant lloc a nous segments de realitat, a noves possibles lectures d’allò que veiem.

Passeig de l’Estació
CRISTÓBAL HERNÁNDEZ I PABLO CROS, BAILE EN VUELO

La instal·lació escultòrica Baile en vuelo actua com a espai de resistència: les petites papallones sobrevolen nit i dia un lloc de pas de la ciutadania, i a través d’aquesta subtil representació de la metamorfosi sorgeixen qüestions entorn a com els grans canvis poden començar amb accions gairebé impercetibles.

Al conjurar totes les micro accions apareixen actituds i posicionaments davant els grans canvis que ens afecten a tots, i davant els quals no hi ha més opció que abordar-los de manera col·lectiva, amb la petita aportació de cadascun de nosaltres.

Així, aquesta dansa estàtica revela un moviment continu, fluïd però resistent, que esdevé símbol de com la ciutadania és capaç de generar petites accions que poden esdevenir grans canvis.

Església de Santa Maria
MIGUEL ALEJOS, LUZ QUE ATRAVIESAS

Luz que atraviesas de Miguel Alejos és una instal·lació lumínica i audiovisual a partir de la projecció de diferents creacions videogràfiques a l’interior de Santa Maria.

Aquesta proposta pretén generar un efecte immersiu en l’arquitectura de l’església gòtica a través del vídeo i la llum. En aquest espai es pretén crear un lloc per a la ralentització, l’observació, allunyat de la voràgine de qualsevol ciutat, amb la voluntat de fer evidents els gestos mínims i atorgant protagonisme a la relació que establim amb els espais arquitectònics que ens envolten. Així, a partir de l’arquitectura en aquest cas com a símbol d’espiritualitat es pretenen qüestionar temes com l’habitabilitat, el vincle amb l’espai urbà o el propi llenguatge arquitectònic.

Plaça del Pou
CLARA AGUILAR I ANTONELLA PEZZOLA, ¿CÓMO HABITAR UNA CIUDAD HERIDA?

Acció artística que es durà a terme els dies 15, 16 i 17 d’octubre.

La proposta de Clara Aguilar i Antonella Pezzola és una investigació sobre els espais de trobada a les ciutats actuals. L’espai públic és un recurs al qual tota la ciutadania ha de tenir-hi dret. Tanmateix, la capitalització en tots els àmbits ha provocat una crisi a l’hora de gestionar els llocs que ens són comuns.

A les ciutats han disminuït els espais on dur a terme activitats fora dels hàbits del consum: els carrers i places han estat ocupats per terrasses de bars i aparadors, i els pocs espais que han sorgit com a alternativa a la ciutat consumista han quedat reduïts fins a la seva desaparició, o bé moldejats des de les institucions fins a perdre la seva raó de ser.

Per aquest motiu, les artistes proposen aquesta acció col·lectiva, ocupant l’espai públic en un encontre efímer i temporal, on la ciutadania pugui retrobar-se al carrer, conéixer i compartir.